maiera.wordpress.com

dilluns, 15 d’agost del 2016

Vent d'estiu

Pins aclaparats pel vent

La tarda és assolellada i sense núvols, però ventosa. Els aerogeneradors dels plans de Tarrés indiquen que bufa vent del sud, potser entre migjorn i garbí. En Tuell ho pot saber per l’orientació de les seves aspes, que sempre encaren el vent.
Dansen a l’uníson més de mig centenar d’aspes, girant totes cap a l’esquerra. És una dansa rítmica, com de nedadores blanques surant en l’onatge verd dels turons.
Els aerogeneradors blancs, les torres grises de la llum, les carreteres, marquen les nostres fronteres amb els temps passats; són fites en el paisatge camí del futur.
Ens hi hem anat acostumant, pensa en Tuell.
Aquests ginys no arrelen al país, que els vol estranys, però han arrelat en la nostra manera de veure el món, en la dèria de transformar-lo per sentir que el podem dominar.



Quan és al Curull de baix, a en Tuell li agrada fer una ullada a dos pins que han crescut al caire del barranc, al capdamunt d’un roquissar on el vent té via lliure. Els pins han crescut retorçats i ajaguts per la força dels vents. Però són aquí, malgrat les adversitats i les dificultats afegides. Recorda en Tuell que, fa anys, ja en va veure un altre, d’aquests pins aclaparats, al tossal de la Baltasana, i que va provar d’escriure’n alguna cosa en un relat biogràfic que va enviar a un concurs literari de Prades, on es va perdre en l’oblit.
 En el just oblit dels justos, pensa ara.


Si t'agrada escriure...


¿Com aprofitar el temps?
 L’ideal seria organitzar-se, establir un horari i complir-lo. Això ho sabem perfectament. D’altra banda, si t’obligues a escriure quan no en tens ganes el que et surt no és el millor que pots donar.
Avui, ara, em toca escriure, i a fora fa un dia preciós. Em noto el cos encarcarat i la ment endormiscada. ¿I si surto a fer un passeig amb els gossos, millor una bona caminada? Sempre hi ha excuses per no escriure, però n’hi ha que són massa bones per ignorar-les.
Si has de sortir, surt. Potser la passejada et proporcionarà alguna idea nova. I en tot cas et netejarà la ment. Tornaràs a casa amb energies renovades. Llavors pots reprendre allò que havies deixat aparcat perquè no tenies ganes de continuar.
Dit això, la veritat és que sí és possible aprofitar millor el temps. Si estableixes uns horaris és més fàcil que els puguis seguir. Si esperes que les coses s’organitzin soles et trobaràs amb un cap desordenat i amb un escriptori desendreçat.
Troba els teus moments. Divideix el dia en franges horàries per al treball i per a l’oci. No oblidis que també cal descansar.
En general, les primeres hores del matí són les millors per a les activitats creatives. Si has dormit bé i et sents prou despert, les idees sorgeixen amb més facilitat. Per això molts escriptors passen aquestes hores escrivint. La resta del dia la dediquen a altres activitats més domèstiques. La tarda i el vespre són ideals per llegir. I a la nit s’ha de dormir. Vuit hores, si pot ser. Amb menys hores la ment no es refà i amb més hores et sobrevé el cansament del descans excessiu, un enterboliment de les facultats mentals i un entumiment del cos que pots triar hores a treure’t del damunt.




Contes a la vora del micro


ACCIDENT GEOGRÀFIC

La silueta de la serra, vista de lluny, suggeria la forma d’un gegant ajagut de panxa enlaire, segons els habitants de la comarca. I així l’anomenaven.
Un bon dia, però, aquella silueta va canviar: ja no es distingia la corba del nas prominent, d’aire noble; tampoc s’endevinava la barbeta, i la lleu protuberància de la panxa havia desaparegut, igual que les puntes dels peus.
Però no hi havia hagut cap moviment de terres perceptible; cap esllavissament, cap incendi ni cap tempesta que haguessin pogut modificar el relleu de les muntanyes.
Els contorns eren diferents i ningú sabia veure-hi el gegant.
Molt estranyats, els habitants de la comarca van buscar mil explicacions, cap de satisfactòria.
Fins que un d’ells, potser el més visionari de tots, va argumentar:
—El gegant ajagut encara hi és —va dir—. Només que estava cansat i ha canviat de postura.
A partir d’aquell moment tothom va comprendre que caldria anomenar-lo el gegant ajagut de costat.




Una fita, com la que hi ha al coll de l'Abellar, també pot suggerir la figura d'un ésser fantàstic.

diumenge, 7 d’agost del 2016

La calor ens ha donat una treva

        El blog va fent camí. Pas a pas. Avui va una mica més enllà i, després d'acompanyar una estona en Tuell en la seva caminada, tornarà a l'escriptori per compartir amb tu, lector o lectora, dues altres passions d'en Jo Garec: parlar de literatura i donar-li cos. En l'apartat "Si t'agrada escriure..." pensat pels que, com jo, estan tocats de la vocació d'escriure, reflexionaré sobre qüestions de creació literària, coses que vaig aprenent a través de lectures i converses. També t'aniré oferint relats i fragments d'obres en procés d'escriptura. He volgut començar amb un gènere molt breu i alhora molt difícil: el microconte, que aniré aplegant sota el títol "Contes a la vora del micro". Espero que t'agradi.  


En Tuell


Al Curull, de matinada.
En Tuell respira.
La calor ens ha donat una treva.
Bufa el garbí, amb prou força per pentinar els arbres i refrescar l’ambient. És d’agrair després de la calor abrusadora dels últims dies.
Tres dies sense sortir a caminar deixen en Tuell més atuït que si l’haguessin apallissat. Vint minuts a la muntanya i ja es comença a trobar bé.
En Tuell medita sobre la seva persona. Voldria ser el personatge ideal que transita a Walden, de H. D. Thoreau, vivint durant dos anys en una cabana als boscos. Voldria estar dotat de la sensibilitat per la natura d’aquell entranyable Werther de Goethe, però esquivant el seu tràgic final.
Caminar dóna molt per pensar, i per tant dóna molt per escriure i per llegir. En Tuell ha conegut també l’existència d’un llibre que és com una mena de bíblia del caminant: Elogi del caminar, de David Le Breton. N’ha fet un tast al seu Kindle i ara sap que se l’haurà de llegir sense remei.
Segur que n’hi ha més, de caminants de la paraula que poden guiar les seves passes. Ja els anirà coneixent, perquè un camí porta a l’altre...

En Tuell pensa que ja seria hora de conèixer millor els noms dels llocs per on passa i de les coses que va trobant. Aquest és un país on cada raconada té el seu nom, per a qui el coneix, com cada espècie viva i cada matèria el té per a l’estudiós de la Natura.
No espera arribar a l’erudició de l’especialista. Sí que voldria poder identificar allò que veu. Sap que en això hi ha gent que el podria ajudar, persones amb qui compartir afinitats electives; que el guiarien en aquest senderisme emocional avui per avui atzarós i erràtic. En Ramon Pere Anglès, erudit d’Ulldemolins, ja li va oferir fa un parell de mesos l’oportunitat d’acompanyar-lo en les seves recerques de l’orquídia de bellesa efímera. Una oportunitat que en Tuell va desaprofitar, perquè ha esperat massa i l’estiu abrusador ha ajagut les orquídies que van florir a la primavera.
I és que en Tuell, més que observar el camí el somia. S’imagina cada sortida com un relat, on autor i personatge són engolits per l’escenari. Quan, assegut a l’ombra, escriu el que ha caminat, veu les seves passes com si fossin línies en el paper. I percep aquestes contrades costerudes com un llibre obert que ben bé es podria titular La muntanya escrita, com aquell que van fer una colla d’escriptors vinculats al Pirineu. Un llibre que escrius i llegeixes alhora i que mai s’acaba. Abans s’aturarien les cames que la ploma.
En Tuell és “de poca vida”, que deien abans. No és que estigui malalt, però el seu cos no li dóna per molt. Per això no ha estat mai un gran esportista, al contrari que els seus germans. Per fora pot semblar prou fort i flexible, però per dins és una altra cosa. Aviat s’esgota. I no és que tingui el cor malament ni els pulmons tocats. Però si fa un esforç que a ell li sigui excessiu s’ofega i li vénen palpitacions i vertigen. Com que ho sap i es va coneixent, procura no traspassar els límits. De vegades els ha traspassat i n’ha pagat les conseqüències.
Amb els anys ha desenvolupat un tarannà pausat i tranquil. Ha après a caminar per la vida calculant els moviments, equilibrant el cos, distribuint les forces. És una cursa de fons que implica la constància, no un esprint explosiu per arribar el primer.
Empès per aquest somieig, en Tuell arriba a la punta del Curull. Hi troba els senyals coneguts: el pessebre, la placa del centre excursionista, el cartell informatiu.
 La muntanya escrita, pensa en Tuell. Per tot arreu la pots llegir, si poses atenció.
Mirant cap al sud l’observador pot llegir, de llevant a ponent, els indrets assenyalats al cartell: Vimbodí i Poblet. L’Espluga de Francolí. Montserrat. Castell de Riudabella. Monestir de Poblet. Barranc de Castellfollit. Pic de l’Àguila. Plans de Sant Joan. Tossal Ras. La Punta del Sales. Tossal Gros. Barranc de Biern. Barranc dels Cabaixals. Tossal de la Baltasana. Punta de la Pinadeta. Punta del Puig. Pla de la Guàrdia. Cingles de la Gritella. El Colomer. Punta de la Gritella. Barranc de l’Anover. Vilanova de Prades. Roca Corbatera. Ermita de Santa Maria del Montsant. Punta de Castellona. El Montsant...
I a la seva esquena queden les planes esquitxades de turons de les Garrigues, la Segarra, l'Urgell; la silueta onírica del Pirineu...


Noms d’un país, el seu, on hi caben tantes paraules com passes es puguin fer al llarg d'una vida.


Si t'agrada escriure...


Si t’agrada escriure...
Tens més coses a dir del que et penses. De fet, tens tantes coses a dir com puguis imaginar.
Si t’agrada escriure...
Has de fer dues coses que resulten bàsiques per excel·lir en qualsevol activitat que t’agradi: aprendre i practicar.
Si t’agrada escriure...
No tens perquè estar sempre sol. Hi ha altres persones que comparteixen amb tu el gust per inventar i explicar històries. Pots preguntar el que no saps i compartir el que ignores. Pots aconsellar i deixar-te aconsellar. Només cal que busquis i trobaràs.
Si t’agrada escriure...
Ja tenim una cosa en comú, que no vol dir que tu i jo siguem iguals ni ens moguin els mateixos interessos, però tenim una cosa en comú: a mi també m’agrada escriure.
Et vull explicar tot el que sé sobre la feina d’escriure ficció. I dic “feina” com a activitat, més o menys lúdica, tu veuràs, no com a ofici. Perquè l’ofici no te’l pot ensenyar ningú. L’ofici és el resultat de molts anys de dedicació.
A mi m’agrada escriure. En això estic amb tu. Però t’he de dir que jo encara no tinc l’ofici, i potser no el tindré mai. Ja es veurà. Però com a mínim posseeixo els instruments i conec algunes de les tècniques per arribar-hi. I per damunt de tot... m’agrada escriure.
Com a tu.


Contes a la vora del micro



SOMNI AVORTAT

—Et diré el mateix que li vaig dir a la teva mare: “No és el moment”.
I així va ser com el germen precognitiu del nostre fill va obeir la meva voluntat i es va diluir per sempre.
De vegades m’he penedit d’aquella decisió.