Si algú em seguia, ja deu fer temps que m'ha passat davant.
Tres mesos sense escriure. I no per falta de ganes, sinó de voluntat, que és una altra cosa. Ai, la poca voluntat d'escriure! Quin és el remei per a aquest mal?
He
llegit tants manuals d'escriptura! N'hi ha de més bons, n'hi ha de més dolents.
Els més bons et diuen com has d'escriure bé i estan ben escrits. Els més
dolents ni tan sols estan ben escrits... Per què llegir-los, doncs?
Els
llegeixo perquè en el fons no confio en mi mateix com a escriptor. Després de quaranta
anys escrivint encara em considero un aprenent, un nouvingut. I veig com arriben
tot de petits mestres i em donen lliçons d'escriptura que ja fa molt de temps que
tinc apreses.
Ja
seria hora que deixessis de banda tanta teoria i et llancessis a escriure, em dic. Escriure
de debò: cada dia de cada any, fins que t'esgotis.
Sí,
ja ho sé.
Només
cal que hi hagi un pla, un full de ruta. La ruta s'acompleix en la rutina. S'escriu
una paraula darrere l'altra. O una paraula damunt de l'altra, tot amuntegant idees.
Això és ben cert. Com és cert que de vegades camines i que de vegades corres, segons
convé. La qüestió és no quedar-se quiet massa estona.
Aquesta
és la lliçó magistral que cap mestretites d'escriptura no podrà mai superar.
