maiera.wordpress.com

diumenge, 17 de juliol de 2016

Primeres passes

Aquestes són les primeres passes dels Quaderns del Curull, un blog de creació literària i senderisme emocional. Espero que us agradi.
Però, ¿per què els Quaderns del Curull?

L’any 2015 vaig comprar uns quants quaderns petits, de tapa dura, en un basar xinès a Montblanc. Els quaderns tenien 81 fulls de 7x10 cm. És a dir, 162 pàgines en una mida ideal per portar en una butxaca qualsevol. No eren uns Moleskine, els famosos i originals quaderns d’escriptor, però a mi ja m’anirien bé. Cada exemplar costava 85 cèntims d’euro. Em va semblar un preu més que assequible i en vaig agafar tres. Quan els omplís, en compraria més, vaig pensar. El primer quadern no el vaig arribar a omplir. El vaig perdre quan tot just devia anar per la meitat. Per sort, tinc el costum de passar a l’ordinador les meves notes tan aviat com m’és possible. Havia perdut el manuscrit, no les idees.
 Sempre m’he considerat un escriptor de notes. De fet, vaig arribar a concebre una novel·la sobre un personatge que no parava de prendre notes per a la seva novel·la, i les notes l’absorbien tant que mai no acabava de posar-s’hi amb la novel·la...
Com és lògic, la novel·la sobre l’escriptor de notes no es va escriure mai. Ni jo la vaig escriure ni la va escriure el meu personatge.
Hi ha autors que aconsellen no “perdre’s” en les notes. Garcia Márquez les desaconsellava. En canvi, d’altres en fan una defensa raonada.
El que jo puc dir de les notes és que a mi m’han salvat l’escriptura. Crec que sense les notes ja fa temps que hauria desistit de la dèria d’escriure.
En algun lloc d’aquests quaderns us explicaré el que significa per a mi prendre notes, una activitat associada a la de sortir a caminar. Els meus quaderns d’escriptura són quaderns de camp. És clar que jo no percaço elements de la natura, jo percaço idees. I les idees són més fugaces i imprevisibles que el més capriciós dels ocells. Aletegen juganeres prop del teu cap, et xiulen melodies encisadores, però quan les vols engabiar ja t’han fugit. Només et queda la remor d’un aleteig, l’eco d’una cadència.
El quadern de notes és la xarxa on atresoro aquest petits regals de l’atzar que són les idees. O millor dit, el record de les idees.
Per fer una altra metàfora: hi ha dies que la font raja i hi ha dies que la font està estroncada. Els dies que la font raja, que les idees flueixen, has d’aprofitar per omplir tants recipients com puguis, perquè si no, tard o d’hora patiràs set. Els quaderns són aquests recipients on guardo les idees quan la font raja.
El títol del blog, doncs, fa referència al que apuntava més amunt: el meu costum de sortir a caminar tants cops per setmana com em sigui possible. I la ruta que segueixo és gairebé sempre la mateixa: el camí que puja des de Vilanova de Prades a la serra de la Llena i la Punta del Curull. El camí va primer cap a l’Est i gira més amunt cap al Nord i l’Oest. Quan ets a dalt, segueixes la carena fins arribar a un sender que baixa a mà esquerra i et deixa a la partida dels Solans, que és com la terrassa de Vilanova. Si segueixes tot el trajecte, pots triar més de dues hores a tornar al poble. Aquesta caminada més llarga només la faig de tant en tant, quan el temps i les energies m’ho permeten. El que faig per norma general és el primer tram, molt més curt, que arriba fins el que jo anomeno “el Curull de baix”, un monticle de pedres situat en un sender just a sota del cingle del Curull pròpiament dit. També hi ha una mena de balcó natural des d’on en dies clars pots veure Montserrat cap a l’Est i els Pirineus cap al Nord. Al Sud-Est, d’esquena al balcó, hi tens el Montsant. En poc més de mitja hora pots fer el trajecte d’anada i de tornada, al Curull de baix. El que passa és que jo sempre em demoro. El meu caminar és lent i pausat. La lentitud ve donada per l’edat, que ja comença a pesar una mica, i pel costum de badar amb tot i a tot arreu. I les pauses vénen donades per les notes al quadern. Quan em ve una idea, m’he d’aturar i escriure-la. De vegades m’assec; de vegades escric a peu dret, aguantant el quadern a pols; fins i tot he arribat a escriure tot caminant, impel·lit per la pressa de tornar a casa.
També em vaig comprar una gravadora digital, que intueixo que m’anirà molt bé en les excursions llargues. La deixaré tota l’estona en marxa i aniré xerrant-li els pensaments que em vinguin al cap. Però ara per ara, en les sortides curtes, m’estimo més la veu interior i el recurs tradicional, per molt incòmode que pugui resultar això d’estar aturant-se cada dos per tres per treure quadern i bolígraf i posar per escrit el que et passa pel cap.
Però no totes les notes dels quaderns tenen els seu origen en una caminada al Curull. També n’hi ha que han sorgit en altres circumstàncies i en altres llocs. Unes, mentre vaig en cotxe a la feina, i just arribar al pàrquing de la fàbrica he de gargotejar unes línies a contrarellotge; d’altres, en els temps morts d’una sala d’espera; d’altres, simplement a casa. El cas és que m’he acostumat a tenir sempre a mà, o si més no “a butxaca” el meu quadern del Curull en ús, sigui on sigui i vagi on vagi. D’aquí el caràcter erràtic d'algunes de de les entrades.
A estones aquest serà un dietari a l’ús. Però a estones serà alguna cosa més, o m’agradaria que fos alguna cosa més: recull d’aforismes i assaig; narració i consells d’autoajuda, i així fins a esgotar els gèneres possibles.
Els Quaderns del Curull, tal i com els anireu coneixent, són l’elaboració literària d’aquelles notes originals que vaig fent quan em vénen les idees. Després passo les idees a l’ordinador, i inevitablement sorgeixen variacions, tant en l’estil com en la forma. Però vull creure que alguna cosa de la frescor i l’aleteig de la idea primera queda en el resultat final.
Sempre surto acompanyat dels meus gossos, el Pau i la Pepa. Ells són l’obligació i l’excusa que m’animen a fer la caminada diària, o gairebé diària. Estic segur que si ells poguessin llegir aquest blog el jutjarien amb la benevolència que demostren en tot el que ateny al seu company humà.
I per acabar unes breus notes sobre l’autor dels Quaderns del Curull, Jo Garec, i el seu personatge fictici, en Tuell, que ja anireu coneixent:
Qui es protegeix darrere aquestes persones i pseudònims és un home normal i corrent, més aviat vulgar. Si aneu a Vilanova de Prades i pregunteu pel Josep Maria, que viu a cal Ramonot, us en donaran fe de vida. No és persona notable sinó més aviat discreta, i és freqüent que passi pel vostre costat sense fer-se notar gaire. És amic de la conversa pausada i de les passejades tranquil·les pels camins que voregen el poble.
En Jo Garec és el personatge que vol escriure, i en Tuell, qui accepta ser escrit. Tots dos habiten un petit espai imaginari anomenat Rocalba.

2 comentaris:

  1. Em passejaré sovint per Rocalba, Jo Garec, per veure què diu en Tuell.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Celebro que m'acompanyis en aquestes passejades virtuals, compartint el gust per la ficció i les ganes de viure.

      Suprimeix