maiera.wordpress.com

dimarts, 24 de gener del 2017

La voluntat d'escriure

Si algú em seguia, ja deu fer temps que m'ha passat davant.
Tres mesos sense escriure. I no per falta de ganes, sinó de voluntat, que és una altra cosa. Ai, la poca voluntat d'escriure! Quin és el remei per a aquest mal?
He llegit tants manuals d'escriptura! N'hi ha de més bons, n'hi ha de més dolents. Els més bons et diuen com has d'escriure bé i estan ben escrits. Els més dolents ni tan sols estan ben escrits... Per què llegir-los, doncs?
Els llegeixo perquè en el fons no confio en mi mateix com a escriptor. Després de quaranta anys escrivint encara em considero un aprenent, un nouvingut. I veig com arriben tot de petits mestres i em donen lliçons d'escriptura que ja fa molt de temps que tinc apreses.
Ja seria hora que deixessis de banda tanta teoria i et llancessis a escriure, em dic. Escriure de debò: cada dia de cada any, fins que t'esgotis.
Sí, ja ho sé.
Només cal que hi hagi un pla, un full de ruta. La ruta s'acompleix en la rutina. S'escriu una paraula darrere l'altra. O una paraula damunt de l'altra, tot amuntegant idees. Això és ben cert. Com és cert que de vegades camines i que de vegades corres, segons convé. La qüestió és no quedar-se quiet massa estona.

Aquesta és la lliçó magistral que cap mestretites d'escriptura no podrà mai superar.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Olor d'avellanes torrades

En Tuell ha torrat avellanes. 
L'olor de les avellanes torrades al forn sempre li recorda aquelles tardes en què la seva mare en feia, quan ell era un nen.
Ell agafava un grapat d'avellanes encara calentes i se les posava a la butxaca, i sortia de pressa a jugar, perquè la tarda s'anava escurçant. Trencava les avellanes amb els queixals, amb un soroll escruixidor, mentre corria pel carrer amb els seus companys. Fins que es feia de nit.
Ara surt a passeig amb pas tranquil, perquè la vida també es va escurçant.
Porta un grapat d'avellanes trencades a la butxaca, i en va menjant a poc a poc, assaborint-les d'una en una.
En Tuell deixa enrere el poble. Algunes xemeneies ja comencen a treure fum. Però la tardor, a Rocalba, és encara prou temperada. Ja vindrà el fred de l'hivern, i tant que vindrà. 
Als camps, al voltant del poble, es pot veure la pols aixecada per les màquines de plegar avellanes. Perquè avui dia poca gent les plega "a dit", les avellanes. Les màquines han estalviat molta feina.
L'altre dia, en Tuell va veure un pagès que tornava del tros amb el remolc del tractor ple fins dalt de sacs d'avellanes. Quina enveja va sentir davant de tanta riquesa! Encara que (va pensar) el pagès de Rocalba també deu envejar el pagès de la plana, que pot collir més amb menys esforç.
Ell encara plega les avellanes "a dit". Poques, les justes pel consum de casa.


 Mentre fa el camí de capçada per la serra de la Llena, en Tuell pensa en la seva vocació d’escriure. La veu com una benedicció, com el do de “parlar bé”, de fer-se entendre; però també la veu com una maledicció. 
Per la vocació d’escriure les terres li queden ermes i la casa faltada d’endreç. Això li dol una mica, però entén que no es pot ser a tot arreu. I ja se sap que quan en una casa entra la vocació d’artista es perden sense remei els altres oficis, com no sigui l’ofici que et roba el cor.


Contes a la vora del micro

Si em vols creure, no abracis mai un arbre

El meu amic em sorprenia sovint amb les seves (rareses?). N’explico una que va canviar per sempre la nostra vida.
Els caps de setmana sortíem a caminar plegats per la serra de la Llena. De tant en tant ell s’acostava a un arbre i l’abraçava. Havia llegit en un blog que abraçar arbres era bo per a l’esperit, i anava abraçant els arbres pels quals se sentia més atret.
Ell tenia un arbre preferit, una gran alzina amb una soca robusta.
Em deia: “Vine i abracem-la junts”. Però jo m’hi negava. Una prevenció inexplicable m’ho impedia.
Un dia, però, es va materialitzar l’objecte de la meva por. De sobte, mentre el meu amic l'estava abraçant, es va com esquinçar l’escorça de dalt a baix i l’arbre el va engolir. No vaig poder fer res per salvar-lo. Només vaig ser a temps de percebre el rostre d’una dona bellíssima i uns braços encisadors que s’emportaven el meu amic escorça endins. Però reconec que ja no estic gaire segur del que vaig veure.
Quan ho vaig explicar al poble, alguns a Rocalba em van prendre per boig, i la policia em va estar investigant. 
Com que no s’ha trobat mai el cos del meu amic no se’m pot pas acusar del crim.
Malgrat tot, hauré de viure la resta de la meva vida marcat per la sospita.
Per això, sempre que torno a passar pel costat de l’arbre tinc la temptació d’abraçar-lo i acabar d’un cop amb aquesta angoixa.



dimecres, 14 de setembre del 2016

EN L'IMAGINARI DE ROCALBA

En algun moment, mentre fa el camí del Curull, en Tuell nota aquella força renovadora que li va pujant per l’esquena i on cada vèrtebra és com la ratlla d’una bateria que es va carregant.
A baix, s’estén la vila que ell anomena Rocalba. ¿És que amb Rocalba potser vol crear un mite? No pas. Parlar de mite li sembla excessiu. Mite és una paraula que caldria desmitificar. En Tuell més aviat voldria trobar uns espais imaginaris en aquestes muntanyes on els seus pensaments, les seves històries es poguessin moure a gust, sense l’entrebanc de la certitud històrica. És clar que busca la versemblança, que el lector pensi que allò que passa podria passar o podria haver passat, ni que sigui en un món imaginari. Però d’aquí a crear mites...
Tornant a la vila, pel sender que baixa a la Closa, en Tuell ha conegut en Joan, un nou veí que s’ha establert a Rocalba amb la seva dona Tamy, que és alemanya, i els seus dos fills petits. En Joan, originari de l’Arboç, treballa de tècnic en jardineria i va on el lloguen. La seva dona treballa al càmping. Han trobat una casa de lloguer a Rocalba i s’hi han establert indefinidament. Volien fugir del brogit urbà, que els seus fills pugessin en un poble petit de muntanya, diu en Joan. En Tuell entén perfectament de què està parlant. En Joan i la Tamy s’han deixat seduir per un somni que li és familiar.
En Joan ha demanat a en Tuell quins camins es poden recórrer per la serra. En Tuell li ha indicat una de les seves rutes preferides, la que puja pel coll de l’Abellar i es decanta pel camí de capçada cap a la punta del Curull. Però n’hi ha moltes d’altres que ni en Tuell ha encetat encara.
Quan en Joan s’ha allunyat amb els seus gossos, en Tuell recorda que no fa massa va imaginar que una família alemanya vindria a establir-se al poble i que hi faria amistat. Pel que fa a l’origen, ho va encertar a mitges. Pel que fa a l’amistat, el temps dirà.
De vegades, en Tuell es veu fent amistat amb personatges imaginaris. Alguns prenen cos, d’altres no. De vegades, per exemple, li sembla que un dia d’aquests podrà trobar en Carles Bonan passejant amb el seu gos. Aquest Carles Bonan és el mateix que també es va establir en l’imaginari de Rocalba i vol protagonitzar una novel·la que encara s’està escrivint...




dilluns, 15 d’agost del 2016

Vent d'estiu

Pins aclaparats pel vent

La tarda és assolellada i sense núvols, però ventosa. Els aerogeneradors dels plans de Tarrés indiquen que bufa vent del sud, potser entre migjorn i garbí. En Tuell ho pot saber per l’orientació de les seves aspes, que sempre encaren el vent.
Dansen a l’uníson més de mig centenar d’aspes, girant totes cap a l’esquerra. És una dansa rítmica, com de nedadores blanques surant en l’onatge verd dels turons.
Els aerogeneradors blancs, les torres grises de la llum, les carreteres, marquen les nostres fronteres amb els temps passats; són fites en el paisatge camí del futur.
Ens hi hem anat acostumant, pensa en Tuell.
Aquests ginys no arrelen al país, que els vol estranys, però han arrelat en la nostra manera de veure el món, en la dèria de transformar-lo per sentir que el podem dominar.



Quan és al Curull de baix, a en Tuell li agrada fer una ullada a dos pins que han crescut al caire del barranc, al capdamunt d’un roquissar on el vent té via lliure. Els pins han crescut retorçats i ajaguts per la força dels vents. Però són aquí, malgrat les adversitats i les dificultats afegides. Recorda en Tuell que, fa anys, ja en va veure un altre, d’aquests pins aclaparats, al tossal de la Baltasana, i que va provar d’escriure’n alguna cosa en un relat biogràfic que va enviar a un concurs literari de Prades, on es va perdre en l’oblit.
 En el just oblit dels justos, pensa ara.


Si t'agrada escriure...


¿Com aprofitar el temps?
 L’ideal seria organitzar-se, establir un horari i complir-lo. Això ho sabem perfectament. D’altra banda, si t’obligues a escriure quan no en tens ganes el que et surt no és el millor que pots donar.
Avui, ara, em toca escriure, i a fora fa un dia preciós. Em noto el cos encarcarat i la ment endormiscada. ¿I si surto a fer un passeig amb els gossos, millor una bona caminada? Sempre hi ha excuses per no escriure, però n’hi ha que són massa bones per ignorar-les.
Si has de sortir, surt. Potser la passejada et proporcionarà alguna idea nova. I en tot cas et netejarà la ment. Tornaràs a casa amb energies renovades. Llavors pots reprendre allò que havies deixat aparcat perquè no tenies ganes de continuar.
Dit això, la veritat és que sí és possible aprofitar millor el temps. Si estableixes uns horaris és més fàcil que els puguis seguir. Si esperes que les coses s’organitzin soles et trobaràs amb un cap desordenat i amb un escriptori desendreçat.
Troba els teus moments. Divideix el dia en franges horàries per al treball i per a l’oci. No oblidis que també cal descansar.
En general, les primeres hores del matí són les millors per a les activitats creatives. Si has dormit bé i et sents prou despert, les idees sorgeixen amb més facilitat. Per això molts escriptors passen aquestes hores escrivint. La resta del dia la dediquen a altres activitats més domèstiques. La tarda i el vespre són ideals per llegir. I a la nit s’ha de dormir. Vuit hores, si pot ser. Amb menys hores la ment no es refà i amb més hores et sobrevé el cansament del descans excessiu, un enterboliment de les facultats mentals i un entumiment del cos que pots triar hores a treure’t del damunt.




Contes a la vora del micro


ACCIDENT GEOGRÀFIC

La silueta de la serra, vista de lluny, suggeria la forma d’un gegant ajagut de panxa enlaire, segons els habitants de la comarca. I així l’anomenaven.
Un bon dia, però, aquella silueta va canviar: ja no es distingia la corba del nas prominent, d’aire noble; tampoc s’endevinava la barbeta, i la lleu protuberància de la panxa havia desaparegut, igual que les puntes dels peus.
Però no hi havia hagut cap moviment de terres perceptible; cap esllavissament, cap incendi ni cap tempesta que haguessin pogut modificar el relleu de les muntanyes.
Els contorns eren diferents i ningú sabia veure-hi el gegant.
Molt estranyats, els habitants de la comarca van buscar mil explicacions, cap de satisfactòria.
Fins que un d’ells, potser el més visionari de tots, va argumentar:
—El gegant ajagut encara hi és —va dir—. Només que estava cansat i ha canviat de postura.
A partir d’aquell moment tothom va comprendre que caldria anomenar-lo el gegant ajagut de costat.




Una fita, com la que hi ha al coll de l'Abellar, també pot suggerir la figura d'un ésser fantàstic.

diumenge, 7 d’agost del 2016

La calor ens ha donat una treva

        El blog va fent camí. Pas a pas. Avui va una mica més enllà i, després d'acompanyar una estona en Tuell en la seva caminada, tornarà a l'escriptori per compartir amb tu, lector o lectora, dues altres passions d'en Jo Garec: parlar de literatura i donar-li cos. En l'apartat "Si t'agrada escriure..." pensat pels que, com jo, estan tocats de la vocació d'escriure, reflexionaré sobre qüestions de creació literària, coses que vaig aprenent a través de lectures i converses. També t'aniré oferint relats i fragments d'obres en procés d'escriptura. He volgut començar amb un gènere molt breu i alhora molt difícil: el microconte, que aniré aplegant sota el títol "Contes a la vora del micro". Espero que t'agradi.  


En Tuell


Al Curull, de matinada.
En Tuell respira.
La calor ens ha donat una treva.
Bufa el garbí, amb prou força per pentinar els arbres i refrescar l’ambient. És d’agrair després de la calor abrusadora dels últims dies.
Tres dies sense sortir a caminar deixen en Tuell més atuït que si l’haguessin apallissat. Vint minuts a la muntanya i ja es comença a trobar bé.
En Tuell medita sobre la seva persona. Voldria ser el personatge ideal que transita a Walden, de H. D. Thoreau, vivint durant dos anys en una cabana als boscos. Voldria estar dotat de la sensibilitat per la natura d’aquell entranyable Werther de Goethe, però esquivant el seu tràgic final.
Caminar dóna molt per pensar, i per tant dóna molt per escriure i per llegir. En Tuell ha conegut també l’existència d’un llibre que és com una mena de bíblia del caminant: Elogi del caminar, de David Le Breton. N’ha fet un tast al seu Kindle i ara sap que se l’haurà de llegir sense remei.
Segur que n’hi ha més, de caminants de la paraula que poden guiar les seves passes. Ja els anirà coneixent, perquè un camí porta a l’altre...

En Tuell pensa que ja seria hora de conèixer millor els noms dels llocs per on passa i de les coses que va trobant. Aquest és un país on cada raconada té el seu nom, per a qui el coneix, com cada espècie viva i cada matèria el té per a l’estudiós de la Natura.
No espera arribar a l’erudició de l’especialista. Sí que voldria poder identificar allò que veu. Sap que en això hi ha gent que el podria ajudar, persones amb qui compartir afinitats electives; que el guiarien en aquest senderisme emocional avui per avui atzarós i erràtic. En Ramon Pere Anglès, erudit d’Ulldemolins, ja li va oferir fa un parell de mesos l’oportunitat d’acompanyar-lo en les seves recerques de l’orquídia de bellesa efímera. Una oportunitat que en Tuell va desaprofitar, perquè ha esperat massa i l’estiu abrusador ha ajagut les orquídies que van florir a la primavera.
I és que en Tuell, més que observar el camí el somia. S’imagina cada sortida com un relat, on autor i personatge són engolits per l’escenari. Quan, assegut a l’ombra, escriu el que ha caminat, veu les seves passes com si fossin línies en el paper. I percep aquestes contrades costerudes com un llibre obert que ben bé es podria titular La muntanya escrita, com aquell que van fer una colla d’escriptors vinculats al Pirineu. Un llibre que escrius i llegeixes alhora i que mai s’acaba. Abans s’aturarien les cames que la ploma.
En Tuell és “de poca vida”, que deien abans. No és que estigui malalt, però el seu cos no li dóna per molt. Per això no ha estat mai un gran esportista, al contrari que els seus germans. Per fora pot semblar prou fort i flexible, però per dins és una altra cosa. Aviat s’esgota. I no és que tingui el cor malament ni els pulmons tocats. Però si fa un esforç que a ell li sigui excessiu s’ofega i li vénen palpitacions i vertigen. Com que ho sap i es va coneixent, procura no traspassar els límits. De vegades els ha traspassat i n’ha pagat les conseqüències.
Amb els anys ha desenvolupat un tarannà pausat i tranquil. Ha après a caminar per la vida calculant els moviments, equilibrant el cos, distribuint les forces. És una cursa de fons que implica la constància, no un esprint explosiu per arribar el primer.
Empès per aquest somieig, en Tuell arriba a la punta del Curull. Hi troba els senyals coneguts: el pessebre, la placa del centre excursionista, el cartell informatiu.
 La muntanya escrita, pensa en Tuell. Per tot arreu la pots llegir, si poses atenció.
Mirant cap al sud l’observador pot llegir, de llevant a ponent, els indrets assenyalats al cartell: Vimbodí i Poblet. L’Espluga de Francolí. Montserrat. Castell de Riudabella. Monestir de Poblet. Barranc de Castellfollit. Pic de l’Àguila. Plans de Sant Joan. Tossal Ras. La Punta del Sales. Tossal Gros. Barranc de Biern. Barranc dels Cabaixals. Tossal de la Baltasana. Punta de la Pinadeta. Punta del Puig. Pla de la Guàrdia. Cingles de la Gritella. El Colomer. Punta de la Gritella. Barranc de l’Anover. Vilanova de Prades. Roca Corbatera. Ermita de Santa Maria del Montsant. Punta de Castellona. El Montsant...
I a la seva esquena queden les planes esquitxades de turons de les Garrigues, la Segarra, l'Urgell; la silueta onírica del Pirineu...


Noms d’un país, el seu, on hi caben tantes paraules com passes es puguin fer al llarg d'una vida.


Si t'agrada escriure...


Si t’agrada escriure...
Tens més coses a dir del que et penses. De fet, tens tantes coses a dir com puguis imaginar.
Si t’agrada escriure...
Has de fer dues coses que resulten bàsiques per excel·lir en qualsevol activitat que t’agradi: aprendre i practicar.
Si t’agrada escriure...
No tens perquè estar sempre sol. Hi ha altres persones que comparteixen amb tu el gust per inventar i explicar històries. Pots preguntar el que no saps i compartir el que ignores. Pots aconsellar i deixar-te aconsellar. Només cal que busquis i trobaràs.
Si t’agrada escriure...
Ja tenim una cosa en comú, que no vol dir que tu i jo siguem iguals ni ens moguin els mateixos interessos, però tenim una cosa en comú: a mi també m’agrada escriure.
Et vull explicar tot el que sé sobre la feina d’escriure ficció. I dic “feina” com a activitat, més o menys lúdica, tu veuràs, no com a ofici. Perquè l’ofici no te’l pot ensenyar ningú. L’ofici és el resultat de molts anys de dedicació.
A mi m’agrada escriure. En això estic amb tu. Però t’he de dir que jo encara no tinc l’ofici, i potser no el tindré mai. Ja es veurà. Però com a mínim posseeixo els instruments i conec algunes de les tècniques per arribar-hi. I per damunt de tot... m’agrada escriure.
Com a tu.


Contes a la vora del micro



SOMNI AVORTAT

—Et diré el mateix que li vaig dir a la teva mare: “No és el moment”.
I així va ser com el germen precognitiu del nostre fill va obeir la meva voluntat i es va diluir per sempre.
De vegades m’he penedit d’aquella decisió.




dissabte, 23 de juliol del 2016

Camins que es perden

Ja fa gairebé un any que en Tuell fa les seves caminades al Curull. Hi va els dies que pot, que no són tots.
Sempre fa els mateixos camins, perquè en Tuell és un home d’afinitats i de costums. Quan un lloc li agrada, el visita sovint.
De vegades varia una mica, canvia el sentit de la ruta circular que sempre el du de tornada a Rocalba. Algun cop s’ha aventurat per un senderó que no coneix, i ha hagut de refer les seves passes, perquè hi ha senders que moren, com hi ha camins que es perden temps enllà.
Si es deixa el camí traçat, és fàcil perdre’s al boscos, cada cop  més embullats. En moments així, en Tuell confia en l’instint de la vella Pepa. La Pepa ja sordeja i no hi veu gaire, però encara conserva un gran sentit de l’orientació. Si et perds en l’espessor del bosc, ella et guiarà per trobar el camí net, et durà a les teves pròpies conclusions.




Tries un camí i tries unes paraules, una història diferent. Allò que se t’ha acudit en aquest trajecte potser no se t’hauria acudit en aquell altre. En Tuell ho veu com una metàfora de la vida, de les realitats alternatives o els mons possibles que s’obren davant de cada caminant, en cada lloc, en cada moment.
Ara baixa del coll de l’Abellar pel sender dels còdols que dóna als Solans. Cal vigilar bé on es posa el peu, perquè hi ha perill que una pedra rodoli i et faci caure. En Tuell recorda quan anava a l’hort i els peus se li ensorraven a la terra, acabada de cavar. Ja fa molts dies que no hi va, a l’hort, i en part ho enyora: sembraves i collies. Això és l’horticultura o l’agricultura. D’un temps ençà ha triat el conreu de les lletres, la “lletracultura”. Aquest és un conreu ple de còdols i camins endurits per milers de peuades, que sembres amb la pròpia vida i on de vegades culls els fruits saborosos de la imaginació.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Primeres passes

Aquestes són les primeres passes dels Quaderns del Curull, un blog de creació literària i senderisme emocional. Espero que us agradi.
Però, ¿per què els Quaderns del Curull?

L’any 2015 vaig comprar uns quants quaderns petits, de tapa dura, en un basar xinès a Montblanc. Els quaderns tenien 81 fulls de 7x10 cm. És a dir, 162 pàgines en una mida ideal per portar en una butxaca qualsevol. No eren uns Moleskine, els famosos i originals quaderns d’escriptor, però a mi ja m’anirien bé. Cada exemplar costava 85 cèntims d’euro. Em va semblar un preu més que assequible i en vaig agafar tres. Quan els omplís, en compraria més, vaig pensar. El primer quadern no el vaig arribar a omplir. El vaig perdre quan tot just devia anar per la meitat. Per sort, tinc el costum de passar a l’ordinador les meves notes tan aviat com m’és possible. Havia perdut el manuscrit, no les idees.
 Sempre m’he considerat un escriptor de notes. De fet, vaig arribar a concebre una novel·la sobre un personatge que no parava de prendre notes per a la seva novel·la, i les notes l’absorbien tant que mai no acabava de posar-s’hi amb la novel·la...
Com és lògic, la novel·la sobre l’escriptor de notes no es va escriure mai. Ni jo la vaig escriure ni la va escriure el meu personatge.
Hi ha autors que aconsellen no “perdre’s” en les notes. Garcia Márquez les desaconsellava. En canvi, d’altres en fan una defensa raonada.
El que jo puc dir de les notes és que a mi m’han salvat l’escriptura. Crec que sense les notes ja fa temps que hauria desistit de la dèria d’escriure.
En algun lloc d’aquests quaderns us explicaré el que significa per a mi prendre notes, una activitat associada a la de sortir a caminar. Els meus quaderns d’escriptura són quaderns de camp. És clar que jo no percaço elements de la natura, jo percaço idees. I les idees són més fugaces i imprevisibles que el més capriciós dels ocells. Aletegen juganeres prop del teu cap, et xiulen melodies encisadores, però quan les vols engabiar ja t’han fugit. Només et queda la remor d’un aleteig, l’eco d’una cadència.
El quadern de notes és la xarxa on atresoro aquest petits regals de l’atzar que són les idees. O millor dit, el record de les idees.
Per fer una altra metàfora: hi ha dies que la font raja i hi ha dies que la font està estroncada. Els dies que la font raja, que les idees flueixen, has d’aprofitar per omplir tants recipients com puguis, perquè si no, tard o d’hora patiràs set. Els quaderns són aquests recipients on guardo les idees quan la font raja.
El títol del blog, doncs, fa referència al que apuntava més amunt: el meu costum de sortir a caminar tants cops per setmana com em sigui possible. I la ruta que segueixo és gairebé sempre la mateixa: el camí que puja des de Vilanova de Prades a la serra de la Llena i la Punta del Curull. El camí va primer cap a l’Est i gira més amunt cap al Nord i l’Oest. Quan ets a dalt, segueixes la carena fins arribar a un sender que baixa a mà esquerra i et deixa a la partida dels Solans, que és com la terrassa de Vilanova. Si segueixes tot el trajecte, pots triar més de dues hores a tornar al poble. Aquesta caminada més llarga només la faig de tant en tant, quan el temps i les energies m’ho permeten. El que faig per norma general és el primer tram, molt més curt, que arriba fins el que jo anomeno “el Curull de baix”, un monticle de pedres situat en un sender just a sota del cingle del Curull pròpiament dit. També hi ha una mena de balcó natural des d’on en dies clars pots veure Montserrat cap a l’Est i els Pirineus cap al Nord. Al Sud-Est, d’esquena al balcó, hi tens el Montsant. En poc més de mitja hora pots fer el trajecte d’anada i de tornada, al Curull de baix. El que passa és que jo sempre em demoro. El meu caminar és lent i pausat. La lentitud ve donada per l’edat, que ja comença a pesar una mica, i pel costum de badar amb tot i a tot arreu. I les pauses vénen donades per les notes al quadern. Quan em ve una idea, m’he d’aturar i escriure-la. De vegades m’assec; de vegades escric a peu dret, aguantant el quadern a pols; fins i tot he arribat a escriure tot caminant, impel·lit per la pressa de tornar a casa.
També em vaig comprar una gravadora digital, que intueixo que m’anirà molt bé en les excursions llargues. La deixaré tota l’estona en marxa i aniré xerrant-li els pensaments que em vinguin al cap. Però ara per ara, en les sortides curtes, m’estimo més la veu interior i el recurs tradicional, per molt incòmode que pugui resultar això d’estar aturant-se cada dos per tres per treure quadern i bolígraf i posar per escrit el que et passa pel cap.
Però no totes les notes dels quaderns tenen els seu origen en una caminada al Curull. També n’hi ha que han sorgit en altres circumstàncies i en altres llocs. Unes, mentre vaig en cotxe a la feina, i just arribar al pàrquing de la fàbrica he de gargotejar unes línies a contrarellotge; d’altres, en els temps morts d’una sala d’espera; d’altres, simplement a casa. El cas és que m’he acostumat a tenir sempre a mà, o si més no “a butxaca” el meu quadern del Curull en ús, sigui on sigui i vagi on vagi. D’aquí el caràcter erràtic d'algunes de de les entrades.
A estones aquest serà un dietari a l’ús. Però a estones serà alguna cosa més, o m’agradaria que fos alguna cosa més: recull d’aforismes i assaig; narració i consells d’autoajuda, i així fins a esgotar els gèneres possibles.
Els Quaderns del Curull, tal i com els anireu coneixent, són l’elaboració literària d’aquelles notes originals que vaig fent quan em vénen les idees. Després passo les idees a l’ordinador, i inevitablement sorgeixen variacions, tant en l’estil com en la forma. Però vull creure que alguna cosa de la frescor i l’aleteig de la idea primera queda en el resultat final.
Sempre surto acompanyat dels meus gossos, el Pau i la Pepa. Ells són l’obligació i l’excusa que m’animen a fer la caminada diària, o gairebé diària. Estic segur que si ells poguessin llegir aquest blog el jutjarien amb la benevolència que demostren en tot el que ateny al seu company humà.
I per acabar unes breus notes sobre l’autor dels Quaderns del Curull, Jo Garec, i el seu personatge fictici, en Tuell, que ja anireu coneixent:
Qui es protegeix darrere aquestes persones i pseudònims és un home normal i corrent, més aviat vulgar. Si aneu a Vilanova de Prades i pregunteu pel Josep Maria, que viu a cal Ramonot, us en donaran fe de vida. No és persona notable sinó més aviat discreta, i és freqüent que passi pel vostre costat sense fer-se notar gaire. És amic de la conversa pausada i de les passejades tranquil·les pels camins que voregen el poble.
En Jo Garec és el personatge que vol escriure, i en Tuell, qui accepta ser escrit. Tots dos habiten un petit espai imaginari anomenat Rocalba.