El blog va fent camí. Pas a pas. Avui va una mica més enllà i, després d'acompanyar una estona en Tuell en la seva caminada, tornarà a l'escriptori per compartir amb tu, lector o lectora, dues altres passions d'en Jo Garec: parlar de literatura i donar-li cos. En l'apartat "Si t'agrada escriure..." pensat pels que, com jo, estan tocats de la vocació d'escriure, reflexionaré sobre qüestions de creació literària, coses que vaig aprenent a través de lectures i converses. També t'aniré oferint relats i fragments d'obres en procés d'escriptura. He volgut començar amb un gènere molt breu i alhora molt difícil: el microconte, que aniré aplegant sota el títol "Contes a la vora del micro". Espero que t'agradi.
En Tuell
Al Curull, de matinada.
En Tuell respira.
La
calor ens ha donat una treva.
Bufa el garbí, amb prou força per
pentinar els arbres i refrescar l’ambient. És d’agrair després de la calor
abrusadora dels últims dies.
Tres dies sense sortir a caminar
deixen en Tuell més atuït que si l’haguessin apallissat. Vint minuts a la
muntanya i ja es comença a trobar bé.
En Tuell medita sobre la seva
persona. Voldria ser el personatge ideal que transita a Walden, de H. D. Thoreau, vivint durant dos anys en una cabana als
boscos. Voldria estar dotat de la sensibilitat per la natura d’aquell
entranyable Werther de Goethe, però esquivant el seu tràgic final.
Caminar dóna molt per pensar, i per
tant dóna molt per escriure i per llegir. En Tuell ha conegut també
l’existència d’un llibre que és com una mena de bíblia del caminant: Elogi del caminar, de David Le Breton.
N’ha fet un tast al seu Kindle i ara sap que se l’haurà de llegir sense remei.
Segur que n’hi ha més, de caminants
de la paraula que poden guiar les seves passes. Ja els anirà coneixent, perquè
un camí porta a l’altre...
En Tuell pensa que ja seria hora de conèixer millor els noms dels llocs per on
passa i de les coses que va trobant. Aquest és un país on cada raconada té el
seu nom, per a qui el coneix, com cada espècie viva i cada matèria el té per a
l’estudiós de la Natura.
No espera arribar a
l’erudició de l’especialista. Sí que voldria poder identificar allò que veu.
Sap que en això hi ha gent que el podria ajudar, persones amb qui compartir
afinitats electives; que el guiarien en aquest senderisme emocional avui per
avui atzarós i erràtic. En Ramon Pere Anglès, erudit d’Ulldemolins, ja li va
oferir fa un parell de mesos l’oportunitat d’acompanyar-lo en les seves
recerques de l’orquídia de bellesa efímera. Una oportunitat que en Tuell va
desaprofitar, perquè ha esperat massa i l’estiu abrusador ha ajagut les
orquídies que van florir a la primavera.
I és que en Tuell, més que observar
el camí el somia. S’imagina cada sortida com un relat, on autor i personatge
són engolits per l’escenari. Quan, assegut a l’ombra, escriu el que ha caminat, veu les seves passes
com si fossin línies en el paper. I percep aquestes contrades costerudes com un
llibre obert que ben bé es podria titular La
muntanya escrita, com aquell que van fer una colla d’escriptors vinculats
al Pirineu. Un llibre que escrius i llegeixes alhora i que mai s’acaba. Abans
s’aturarien les cames que la ploma.
En Tuell és “de poca vida”, que
deien abans. No és que estigui malalt, però el seu cos no li dóna per molt. Per
això no ha estat mai un gran esportista, al contrari que els seus germans. Per
fora pot semblar prou fort i flexible, però per dins és una altra cosa. Aviat
s’esgota. I no és que tingui el cor malament ni els pulmons tocats. Però si fa
un esforç que a ell li sigui excessiu s’ofega i li vénen palpitacions i
vertigen. Com que ho sap i es va coneixent, procura no traspassar els límits.
De vegades els ha traspassat i n’ha pagat les conseqüències.
Amb els anys ha desenvolupat un
tarannà pausat i tranquil. Ha après a caminar per la vida calculant els
moviments, equilibrant el cos, distribuint les forces. És una cursa de fons que
implica la constància, no un esprint explosiu per arribar el primer.
Empès per aquest somieig, en Tuell
arriba a la punta del Curull. Hi troba els senyals coneguts: el pessebre, la
placa del centre excursionista, el cartell informatiu.
La
muntanya escrita, pensa en Tuell. Per tot arreu la pots llegir, si poses
atenció.
Mirant cap al sud l’observador pot
llegir, de llevant a ponent, els indrets assenyalats al cartell: Vimbodí i
Poblet. L’Espluga de Francolí. Montserrat. Castell de Riudabella. Monestir de Poblet.
Barranc de Castellfollit. Pic de l’Àguila. Plans de Sant Joan. Tossal Ras. La
Punta del Sales. Tossal Gros. Barranc de Biern. Barranc dels Cabaixals. Tossal
de la Baltasana. Punta de la Pinadeta. Punta del Puig. Pla de la Guàrdia.
Cingles de la Gritella. El Colomer. Punta de la Gritella. Barranc de l’Anover.
Vilanova de Prades. Roca Corbatera. Ermita de Santa Maria del Montsant. Punta
de Castellona. El Montsant...
I a la seva esquena queden les planes esquitxades de turons de les Garrigues, la Segarra, l'Urgell; la silueta onírica del Pirineu...
Noms d’un país, el seu, on hi caben
tantes paraules com passes es puguin fer al llarg d'una vida.
Si t'agrada escriure...
Si t’agrada escriure...
Tens més coses a dir del que et
penses. De fet, tens tantes coses a dir com puguis imaginar.
Si t’agrada escriure...
Has de fer dues coses que resulten
bàsiques per excel·lir en qualsevol activitat que t’agradi: aprendre i
practicar.
Si t’agrada escriure...
No tens perquè estar sempre sol. Hi
ha altres persones que comparteixen amb tu el gust per inventar i explicar
històries. Pots preguntar el que no saps i compartir el que ignores. Pots
aconsellar i deixar-te aconsellar. Només cal que busquis i trobaràs.
Si t’agrada escriure...
Ja tenim una cosa en comú, que no
vol dir que tu i jo siguem iguals ni ens moguin els mateixos interessos, però
tenim una cosa en comú: a mi també m’agrada escriure.
Et vull explicar tot el que sé
sobre la feina d’escriure ficció. I dic “feina” com a activitat, més o menys
lúdica, tu veuràs, no com a ofici. Perquè l’ofici no te’l pot ensenyar ningú.
L’ofici és el resultat de molts anys de dedicació.
A mi m’agrada escriure. En això
estic amb tu. Però t’he de dir que jo encara no tinc l’ofici, i potser no el
tindré mai. Ja es veurà. Però com a mínim posseeixo els instruments i conec algunes
de les tècniques per arribar-hi. I per damunt de tot... m’agrada escriure.
Com a tu.
Contes a la vora del micro
SOMNI AVORTAT
—Et diré el mateix que li vaig dir a la
teva mare: “No és el moment”.
I així va ser com el germen precognitiu
del nostre fill va obeir la meva voluntat i es va diluir per sempre.
De
vegades m’he penedit d’aquella decisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada