Olor d'avellanes torrades

En Tuell ha torrat avellanes. 

L'olor de les avellanes torrades al forn sempre li recorda aquelles tardes en què la seva mare en feia, quan ell era un nen.

Ell agafava un grapat d'avellanes encara calentes i se les posava a la butxaca, i sortia de pressa a jugar, perquè la tarda s'anava escurçant. Trencava les avellanes amb els queixals, amb un soroll escruixidor, mentre corria pel carrer amb els seus companys. Fins que es feia de nit.

Ara surt a passeig amb pas tranquil, perquè la vida també es va escurçant.

Porta un grapat d'avellanes trencades a la butxaca, i en va menjant a poc a poc, assaborint-les d'una en una.

En Tuell deixa enrere el poble. Algunes xemeneies ja comencen a treure fum. Però la tardor, a Rocalba, és encara prou temperada. Ja vindrà el fred de l'hivern, i tant que vindrà. 

Als camps, al voltant del poble, es pot veure la pols aixecada per les màquines de plegar avellanes. Perquè avui dia poca gent les plega "a dit", les avellanes. Les màquines han estalviat molta feina.

L'altre dia, en Tuell va veure un pagès que tornava del tros amb el remolc del tractor ple fins dalt de sacs d'avellanes. Quina enveja va sentir davant de tanta riquesa! Encara que (va pensar) el pagès de Rocalba també deu envejar el pagès de la plana, que pot collir més amb menys esforç.

Ell encara plega les avellanes "a dit". Poques, les justes pel consum de casa.

 Mentre fa el camí de capçada per la serra de la Llena, en Tuell pensa en la seva vocació d’escriure. La veu com una benedicció, com el do de “parlar bé”, de fer-se entendre; però també la veu com una maledicció. 

Per la vocació d’escriure les terres li queden ermes i la casa faltada d’endreç. Això li dol una mica, però entén que no es pot ser a tot arreu. I ja se sap que quan en una casa entra la vocació d’artista es perden sense remei els altres oficis, com no sigui l’ofici que et roba el cor.

Contes a la vora del micro

Si em vols creure, no abracis mai un arbre

El meu amic em sorprenia sovint amb les seves (rareses?). N’explico una que va canviar per sempre la nostra vida.

Els caps de setmana sortíem a caminar plegats per la serra de la Llena. De tant en tant ell s’acostava a un arbre i l’abraçava. Havia llegit en un blog que abraçar arbres era bo per a l’esperit, i anava abraçant els arbres pels quals se sentia més atret.

Ell tenia un arbre preferit, una gran alzina amb una soca robusta.

Em deia: “Vine i abracem-la junts”. Però jo m’hi negava. Una prevenció inexplicable m’ho impedia.

Un dia, però, es va materialitzar l’objecte de la meva por. De sobte, mentre el meu amic l'estava abraçant, es va com esquinçar l’escorça de dalt a baix i l’arbre el va engolir. No vaig poder fer res per salvar-lo. Només vaig ser a temps de percebre el rostre d’una dona bellíssima i uns braços encisadors que s’emportaven el meu amic escorça endins. Però reconec que ja no estic gaire segur del que vaig veure.

Quan ho vaig explicar al poble, alguns a Rocalba em van prendre per boig, i la policia em va estar investigant. 

Com que no s’ha trobat mai el cos del meu amic no se’m pot pas acusar del crim.

Malgrat tot, hauré de viure la resta de la meva vida marcat per la sospita.

Per això, sempre que torno a passar pel costat de l’arbre tinc la temptació d’abraçar-lo i acabar d’un cop amb aquesta angoixa.