Camins que es perden

Ja fa gairebé un any que en Tuell fa les seves caminades al Curull. Hi va els dies que pot, que no són tots.

Sempre fa els mateixos camins, perquè en Tuell és un home d’afinitats i de costums. Quan un lloc li agrada, el visita sovint.

De vegades varia una mica, canvia el sentit de la ruta circular que sempre el du de tornada a Rocalba. Algun cop s’ha aventurat per un senderó que no coneix, i ha hagut de refer les seves passes, perquè hi ha senders que moren, com hi ha camins que es perden temps enllà.

Si es deixa el camí traçat, és fàcil perdre’s al boscos, cada cop  més embullats. En moments així, en Tuell confia en l’instint de la vella Pepa. La Pepa ja sordeja i no hi veu gaire, però encara conserva un gran sentit de l’orientació. Si et perds en l’espessor del bosc, ella et guiarà per trobar el camí net, et durà a les teves pròpies conclusions.

Tries un camí i tries unes paraules, una història diferent. Allò que se t’ha acudit en aquest trajecte potser no se t’hauria acudit en aquell altre. En Tuell ho veu com una metàfora de la vida, de les realitats alternatives o els mons possibles que s’obren davant de cada caminant, en cada lloc, en cada moment.

Ara baixa del coll de l’Abellar pel sender dels còdols que dóna als Solans. Cal vigilar bé on es posa el peu, perquè hi ha perill que una pedra rodoli i et faci caure. En Tuell recorda quan anava a l’hort i els peus se li ensorraven a la terra, acabada de cavar. Ja fa molts dies que no hi va, a l’hort, i en part ho enyora: sembraves i collies. Això és l’horticultura o l’agricultura. D’un temps ençà ha triat el conreu de les lletres, la “lletracultura”. Aquest és un conreu ple de còdols i camins endurits per milers de peuades, que sembres amb la pròpia vida i on de vegades culls els fruits saborosos de la imaginació.