maiera.wordpress.com

dimecres, 14 de setembre del 2016

EN L'IMAGINARI DE ROCALBA

En algun moment, mentre fa el camí del Curull, en Tuell nota aquella força renovadora que li va pujant per l’esquena i on cada vèrtebra és com la ratlla d’una bateria que es va carregant.
A baix, s’estén la vila que ell anomena Rocalba. ¿És que amb Rocalba potser vol crear un mite? No pas. Parlar de mite li sembla excessiu. Mite és una paraula que caldria desmitificar. En Tuell més aviat voldria trobar uns espais imaginaris en aquestes muntanyes on els seus pensaments, les seves històries es poguessin moure a gust, sense l’entrebanc de la certitud històrica. És clar que busca la versemblança, que el lector pensi que allò que passa podria passar o podria haver passat, ni que sigui en un món imaginari. Però d’aquí a crear mites...
Tornant a la vila, pel sender que baixa a la Closa, en Tuell ha conegut en Joan, un nou veí que s’ha establert a Rocalba amb la seva dona Tamy, que és alemanya, i els seus dos fills petits. En Joan, originari de l’Arboç, treballa de tècnic en jardineria i va on el lloguen. La seva dona treballa al càmping. Han trobat una casa de lloguer a Rocalba i s’hi han establert indefinidament. Volien fugir del brogit urbà, que els seus fills pugessin en un poble petit de muntanya, diu en Joan. En Tuell entén perfectament de què està parlant. En Joan i la Tamy s’han deixat seduir per un somni que li és familiar.
En Joan ha demanat a en Tuell quins camins es poden recórrer per la serra. En Tuell li ha indicat una de les seves rutes preferides, la que puja pel coll de l’Abellar i es decanta pel camí de capçada cap a la punta del Curull. Però n’hi ha moltes d’altres que ni en Tuell ha encetat encara.
Quan en Joan s’ha allunyat amb els seus gossos, en Tuell recorda que no fa massa va imaginar que una família alemanya vindria a establir-se al poble i que hi faria amistat. Pel que fa a l’origen, ho va encertar a mitges. Pel que fa a l’amistat, el temps dirà.
De vegades, en Tuell es veu fent amistat amb personatges imaginaris. Alguns prenen cos, d’altres no. De vegades, per exemple, li sembla que un dia d’aquests podrà trobar en Carles Bonan passejant amb el seu gos. Aquest Carles Bonan és el mateix que també es va establir en l’imaginari de Rocalba i vol protagonitzar una novel·la que encara s’està escrivint...




2 comentaris:

  1. O sigui que ara somies una cosa i després passa? Ja et diré quin és el meu desig, Jo, i si us plau, somia'l!
    Trobo que aquest Carles Bonan té nom de personatge de novel·la. I ara que dic això... Quan feia COU una companya em deia que tenia nom de personatge de novel·la. Potser no anava malament; hi ha qui em diu que em troba dins les meves històries, encara que em canvii el nom. No hi ha manera d'amagar-se!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, de vegades imagino o somio coses que després passen. Crec que ho he heretat de la meva mare. És com quan una vella ferida t'avisa d'un canvi de temps. Hi deu haver una explicació natural que no conec.
      I és cert que no ens podem amagar en el que escrivim com no ens podem amagar en el que diem: hi ha percepcions (de nosaltres mateixos, del que diem) que se'ns escapen de les mans. Penso que tens més nom d'escriptora que de personatge, i per això no et cal dur pseudònim. En canvi, el nom Josep Maria Garcia Requena el trobo més apropiat per a un DNI o una "nòmina" que per a un personatge o un escriptor, i per això em vaig empescar el de Jo Garec. Coses de la meva percepció subjectiva.
      Ah! No sé si puc somiar el teu desig, però sí que puc desitjar somiar-lo. Desitjo somiar que seràs una gran escriptora!

      Elimina